"Al final de la carretera el veig avançar lentament. Porta uns pantalons marrons de pinces molt lletjos que li queden perfectes. Una camisa de quadres blancs i blaus mig descordada deixant visibles una pectorals brillants i forts. Porta amb elegància un gorro de llana de color marró brut al cap i una canya a la boca. Avança a passes lentes i llargues, passes despreocupades, que no tenen por. Es com una lenta dansa compassada d’un ballarí atleta i atractiu que coneix el ritme adequat. La delicadesa d'avançar els peus buscant un nou impuls que el fa elevar-se com si fos un ocell a punt d'aixecar el vol. Es la bellesa d'un cos bonic avançant alegre sense presses, sense angoixes... A mi m'agradaria caminar així. Passa just per davant meu i amb un somriure de dents blanques em saluda. M'allarga la mà, em pregunta com estic, how are you, m’explica que li diuen Duda i te dinou anys. Va a casa del seu germà. Torna a somriure, i jo m'adono que també estic somrient, que m'agrada estar-me allí plantat sota el sol gambià, escoltant com en Duda m'explica que té setze germans de tres mares diferents, que ara té vacances i que estudia, tot i que no entenc de què. Ara passarà uns dies a casa el germà gran, tampoc sap quants ni molt menys que farà després. El temps no li exigeix previ avís, la vida es avui i el futur també. Ell marca el compàs, i es rítmic i sap dansar alegre per sobre de les limitacions d'una vida simple, i curta, que demà tornarà a començar.
Duda ha marxat. Jo continuo assentat sota l'arbre de cotó de seda, miro al meu voltant i es evident de que em sento estrany. Un món diferent, una manera de mirar, de somriure, de parlar, d'esperar, de menjar. Jo vinc d'un món ple de presses, d'angoixes provocades per l'incapacitat de gestionar les nostres necessitats reals. Em pregunto si seré capaç d'aprendre a minimitzar les contradiccions en les que visc, si seré capaç de trobar el caminar de l'amic Duda, si podré ballar alegre per sobre de la corda fluixa del temps, del dia que em toca viure sense estar condicionat pel demà, o el demà passat.
Cau la tarda, els nens continuen corrents amunt i avall. Tubab, tubab em criden contents. Aixequen les dues mans, em saluden alegres. Una cabra passa per davant meu arrossegant una corda amb una estaca lligada al final. Set ocells de color groc juguen entre les majestuoses branques del baobab. El sol gambià marxa i van apareixent silenciosament mil llums en la foscor. Un home, no se si gran o molt gran, em saluda. S'apropa, em pregunta si estic bé, i li dic que si, que estic estranyament relaxat veient passar la tarda davant meu i que tots els actors que l'han acompanyat han estat meravellosos. Somriu. Em pregunta si tinc gana, li dic que no ho se, que no hi havia pensat, però que potser si. Em convida a casa seva. El meu fill amb la dona i els nens han marxat avui a Brikama a visitar un parent, segur que hi ha un plat a taula per tu. Gràcies, m'agradarà passar una estona amb la teva família. Jo intento veure on poso els peus, ell sembla que avanci amb els ulls tancats enmig de la negror. Girem a la dreta i a pocs metres entrem al seu compound. Al mig del pati hi ha una dona remenant una olla que es calenta amb un petit foc de quatre troncs. Set nens corren al seu voltant. La nit es presenta agradable. Conversa tranquil·la, bon menjar i millor companyia. Cau la nit, o la matinada, o potser comença un nou dia a Berefet, crec que he perdut el temps de vista i això m'agrada. Baixo caminant lentament cap el riu, tinc son. Vaig a dormir. Bona nit".
